Si alguna cosa ha deixat palesa la crisi és la contradicció entre el benefici econòmic i l'estat de benestar de la societat. Però a més, s'ha ignorat que les dones ens situem en la base del benestar, responsables com som de la cura de les persones. Només es parla de la crisi econòmica, financiera, ecològia... però fa anys que hi ha allò que el feminisme anomena la crisi de la cura, conseqüència de la incorporació de les dones al món del treball remunerat, que no ha vingut acompanyada de la dels homes als treballs domèstics i de cura de les persones. L'envelliment progressiu de la població, la privatització de serveis públics amb les polítiques neoliberals o l'augment de càrregues i responsabilitats en les dones amb la conseqüent precarització de les seue vides, posen de manifest la insostenibilitat del sistema actual de repartiment del treball.
Les dones des de sempre han estat les treballadores invisibles que han cuidat les criatures i les persones depenents o independents, s'han ocupat dels treballs domèstics i dels agrícoles. Aquest treball (malgrat que no siga reconegut ni remunerat) significa el 41% del PIB, en conjunt, un terç de la riquesa generada en l'estat espanyol (dades de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament). Per tant, ja és hora de considerar que la producció de bens i serveis es fa més enllà dels mercats i els estats: el treball domèstic i de cura de les persones també compta com a bens i serveis.
La desigualtat de les rendes, ingressos i béns, afecta de forma especial les dones, que només són posseïdores d'un dos per cent de la riquesa i reben el deu per cent dels ingressos mundials. Segons l'ONU de cada deu persones que passen fam en el món, set són dones.
La pobresa continua afectant més les dones i especialment si, a més, són ancianes, migrants, tenen alguna diversitat funcional o mental o són treballadores del camp o de sectors informals. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) encara que en la majoria dels països del món les dones són productores importants d'aliments, les terres i l'accés als ingressos d'aquestes segueixen essent majoritàriament dels homes. Aquest desequilibri en l'accés als recursos incideix negativament sobre la salut física i mental de les dones i també en la de les seues famílies i comunitats.
L'actual crisi ha afectat més les dones, ja que abans que esclatara ja estaven en una situació de desavantatge, patien més taxa de inactivitat que els homes i percebien salarios més baixos. Si a més les mesures dels governs per a pal·liar els efectes de la crisi només se centren en ajudes a sectors masculinitzats i retallen serveis com ara ajudes a la dependència, la situació no va sinò a empitjorar.
Segons l'Organització Mundial del Treball (OIT) es calcula que la crisi acabarà amb 18,7 milions de dones aturades més, cosa que n'empenyerà moltes al treball informal i insegur. En molts casos, l'únic salari que entra en les llars és el de les dones, que han d'aguantar unes condicions laborals precàries i estan exposades a tota arbitrarietat per part de l'empresa contractant.
A l'estat espanyol es deia, al començament de la crisi, que els sectors més castigats eren precisament els més masculinitzats, com ara la construcció o el metall. Sectors feminitzats com són la sanitat, l'educació o les administracions públiques no havien patit encara els efectes de la crisi. Actualment, tots aquests sectors han patit retalls molt importants que tindran una incidència negativa en la prestació dels serveis públics i que també deixaran moltes dones en l'atur i en condicions laborals precàries.
La major desigualtat, la discriminació laboral més greu és la salarial. Al País Valencià les dones perceben unes retribucions fins un 33% per sota de les dels homes. Aquesta discriminació incideix també en les pensions, un 28% més baixes que els dels homes.
La divisió sexual del treball, la perpetuació del rols i estereotips són els principals impediments per a la plena equiparació de drets entre dones i homes. No podem oblidar tampoc que la maternitat segueix essent una causa greu de discriminació laboral, ja que les empreses encara la consideren un problema a l'hora de contractar a una dona. L'informe d'igualtat de la Unió Europea de 2007 destacava que la taxa d'ocupació de les dones entre vint i quaranta nou anys es reduïx 15 punts quan són mares mentre que en els homes augmenta en 6 punts.
Les dones segueixen essent gairebé en exclusiva les responsables i encarregades directes de la cura i del treball domèstic, renunciant en molts casos a l'ajuda externa que hagen pogut pagar, perquè les administracions tampoc els han facilitat les coses amb la creació d'escoles infantils o centres de dia i atenció a persones depenents. Els mateixos governs que amb les seues polítiques neoliberals privatitzen serveis públics, dissenyen lleis repressores en materia d'estranjeria que afavoreixen la canalització de dones migrants al treball domèstic i de cura en condicions precàries. La pobresa dels països del sur i les mesures econòmiques europees davant la crisi incideixen directament sobre aquestes dones. És l'anomenada “cadena global d'atencions”.
En època de crisi la inversió en serveis públics és necessària per a la creació d'ocupació. La inversió en educació, dependència o sanitat, entre d'altres qüestions, que, d'una banda, són sectors feminitzats i d'unaaltra ajudarien les dones a incorporar-se al món del treball remunerat, ha estat una revindicació feminista davant la qual els governs s'han fet el desentès. Només hem vist mesures de rescat a la banca i una primera fase de despeses en obres públiques, pero finalment només queden les retallades i el desmantellament dels serveis públics, mesures neoliberals que mai no han tingut en compte la situació històrica de desigualtat d'aquestes.
Macu Gimeno
publicat a Lluita, nº 282, febrer 2012. Crisi econòmica i opressió nacional des del feminisme (versió impresa)
en digital, només apareix al sumari:
http://www.psan.cat/pagina.php?id_article=1061
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada