Toni Mollà Periodista
Acabo de d'aterrar a València després de passar quatre mesos als Estats Units. Durant la meva estada a Providence, Rhode Island, he intentat mantenir-me al marge de la vida tòxica de la meva terra, tan prenyada de discussions ontològiques i disputes guerracivilistes. Segons sembla, en el fragor de la ja passada campanya electoral el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, va cometre la badada (?) de carregar contra el president del Govern d'Espanya recordant-se del seu avi, el capità republicà Juan Rodríguez Lozano,afusellat el 1936 per ser un militar demòcrata. Segons va dir el meu president, el desconeixement del seu avi va provocar una falta de tendresa i d'estima en l'educació sentimental de Rodríguez Zapatero que ha perjudicat la seva obra de govern i l'empatia amb els seus governats.
Vaig volar a Boston el 20 de gener per incorporar-me com a professor visitant a la Universitat de Brown només tres dies després que el meu pare es morís. Poc abans d'aquesta última aventura americana, vaig tenir l'honor de rebre de mans de l'alcaldessa de València, la popularRita Barberá Nolla -parella ideològica de Francisco Camps-, el premi de narrativa Ciutat de València per l'obra Més enllà de San Francisco, que explica les meves peripècies viatgeres per Califòrnia durant la campanya que va portar Barack Obama a la Casa Blanca. El meu pare, amb una salut ja molt dèbil, va insistir a acompanyar-me durant l'acte d'entrega de premis al saló de plens de l'Ajuntament de València amb l'únic objectiu, segons em va confessar, de saludar i xerrar una estona amb l'alcaldessa si es presentava l'ocasió. El tema em va intrigar d'allò més, perquè el meu pare era militant radical de la contenció i el silenci protector. El record torna ara a la meva ment de forma insistent. Explico l'escena en memòria seva, encara atordit per la seva pèrdua, i una vegada esgotades les urgències electorals.
El meu pare i jo som naturals de Meliana, un poble al bell mig de l'horta valenciana, on l'emprenedor català Miquel Nolla Bruixet (Reus, 1815 - Meliana, 1879), avantpassat per via materna de l'alcaldessa Rita Barberá Nolla, va instal·lar la seva fàbrica de mosaics policromats a mitjans del segle XIX, una indústria que va triomfar per la seva innovació productiva i la conquista de mercats exteriors amb un producte de gran qualitat i bellesa. Des d'una antiga alqueria, l'empresari català va passar en pocs anys de 20 a 500 treballadors, cosa que va transformar el nostre terme municipal i el nostre paisatge humà. Mosaicos Nolla va aconseguir una gran projecció mundial, i personalitats com els Romànov, el general Prim i fins i tot el rei Amadeu de Savoia van visitar el nostre poble per conèixer aquella illa industrial entre carxofes, faves, patates i tarongers, que eren els productes del nostre entorn. Del senyor Miquel en va néixer un altre Miquel -conegut a Meliana com «el senyoret»-, avi matern de la popular alcaldessa de València. El segon Miquel va donar feina a tot el proletariat local, que es va especialitzar en la fabricació i instal·lació de mosaic per mig món. Entre el proletariat a sou de Nolla hi havia tots els meus avantpassats paterns, gent de saquet, que és com coneixem al meu país els treballadors que no posseïen terra i que havien de vendre la seva força de treball a la incipient indústria.
Segons ens va explicar el meu pare a Rita Barberá i a mi al saló de Cristall de l'ajuntament, durant els primers dies de la guerra civil alguns exaltats del bàndol roig li van voler fer elpasseig al senyoret de Mosaicos Nolla, que va demanar ajuda a alguns dels seus treballadors. El meu avi patern, Higinio Mollà, i un parell d'amics -republicans, militants del Partit Autonomista de Blasco Ibáñez- van estar durant més d'un any visitant cada nit el senyoret a casa seva, en pla escut humà, per prevenir les malifetes de cert comitè,
tàctica defensiva que es va portar a terme amb èxit. El meu pare l'hi va explicar a Barberá,emocionat i orgullós per la bona acció del seu progenitor. A l'acabar la guerra, el meu avi patern va ser condemnat a uns quants anys de presó que va complir a Sant Miquel dels Reis, actual Biblioteca Valenciana, acusat, com tants altres, de delictes inexistents i sense que ningú intercedís per ell. Quan va sortir de la presó, va fugir a França i, és clar, no va poder donar-me la tendresa i l'afecte que jo, igual que Rodríguez Zapatero, trobo a faltar. No sé si l'avi català de Rita Barberá va viure per conèixer la seva néta i transmetre-li aquests sentiments. Però, com ens explicava el meu pare aquella nit freda de desembre a ella i a mi, sense el comando pacifista de la nostra família, Rita Barberá no hauria estat engendrada ni concebuda, i València s'hauria perdut la seva carismàtica i ja eterna alcaldessa. Ara, davant les referències del meu president Francisco Camps a l'avi de Rodríguez Zapatero, revisc amb emoció aquella xerrada amb el meu pare i l'alcaldessa Barberá Nolla mentre compartíem una copa de cava, no em vaig fixar amb quina denominació d'origen. Encara que només sigui per respecte, hauríem de deixar els nostres avis tranquils. O recordar-los a tots, és clar, amb tendresa i afecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada