dilluns, 26 de setembre de 2011

ELS AMANTS VOLÀTILS

La  darrera novel·la  d'Isidre Grau ja és a les llibreries. 

Els amants volàtils-coberta frontal.jpg


Una sinopsi argumental

Un escriptor rep d’una veïna i antiga amant la confessió d’una aventura amorosa amb desengany final. L’amiga incita l’escriptor a novel·lar la seva història, perquè així pugui agafar distància del seu fracàs i passar pàgina. Quan l’home es posa a treballar en la novel·la, algunes coses comencen a canviar dintre seu. Sota les aparences d’una vida sentimental controlada, totes les relacions li mostren la seva cara més fràgil. Si tenim tantes ganes d’estimar, per què ens costa tan poc espatllar-nos els sentiments?, serà la primera pregunta que es farà.

Tres històries

La novel·la és la fusió de tres històries:
- L’experiència íntima d’una última aventura amorosa, de final dolorós i incomprensible, que una dona madura explica a l’amic escriptor.
- La ficció que inventa l’escriptor sobre les relacions entre dos amants imaginaris que no acaben de trobar el seu punt.
- Les vivències personals de l’escriptor durant l’estiu que s’ha dedicat a escriure, mentre el seu entorn personal entrava en descomposició.

Amb ganes de desdramatitzar

Més enllà de les peripècies més o menys conflictives de la novel·la, el text vol ser de lectura àgil, amb un cert marge per a la ironia i el sarcasme, fins i tot per a l’autoparòdia. Potser és que en la nostra societat mediocre res no mereix acabar en tragèdia. Per molt que la realitat ofegui, “la sang mai no arriba al riu”, i la capacitat de supervivència individual és l’únic que compta.


Algunes preguntes que corren per dins

Anestèsia emocional?

Per què els carrers van plens de gent inexpressiva, que no reacciona davant el que li passa per davant? No serà que tantes expectatives frustrades han derivat cap a l’esterilitat sentimental?

Home i dona, dues addiccions diferents?

És corrent sentir que la dona viu de cara als sentiments, mentre que en l’home domina el desig sexual. Fins a quin punt s’han extremat els tòpics que cada vegada hi ha més homes amb incapacitat de lliurament amorós?

Temps de contradiccions

Ningú nega la vella aspiració a estimar i ser estimat, però el que fins ara era un mecanisme instintiu, transparent, s’ha tenyit de contradiccions. Relacions inestables, fragilitat dels compromisos, intoleràncies... No serà que hi estem posant massa entrebancs, al kit de la vida?  

Blindatges

Davant d’un entorn massa exigent, competitiu, l’individu se sent més víctima d’abusos que agressor. La resposta automàtica és defensar-se dels sentiments que li compliquen la vida, que amenacen d’ofegar-lo. La millor sortida, no és el blindatge dins d’una closca segura?

L’amor, camp minat

L’amor, un sentiment meravellós mentre no cau en estat de sospita. Com és que són tan infinites les maneres de viure’l com de fer-lo malbé?.

La vida o l’escriptura?

Vida i escriptura són dos arguments a part, malgrat que de vegades juguen a interferir-se i a confondre’s. En la feina de l’escriptor massa sovint hi ha interdependències – volgudes o inconscients, però sempre incertes – entre la matèria novel·lada i la realitat que la inspira.


Alguns fragments

Mai no havia entès els que fugen de l’amor per no complicar-se la vida, però la nit que l’Adela Duran va baixar al meu apartament vaig començar a comprendre’n els motius. Llavors jo acabava d’enllestir la novel·la que m’havia absorbit els últims dos anys i em devia trobar amb les defenses baixes. D’altra banda, ella sabia que podia presentar-se sempre que volgués, amb moltes probabilitats de trobar-me, de tan engabiat que vivia. “No entenc que per escriure hagis de perdre el món de vista”, rondinava ella amb un disgust que era com una carícia. (pàg 5)


Vaig tornar a obrir amb el temor de no trobar-lo. Però ell no s’havia mogut del davant, amb la mirada de gos atonyinat. Vaig ser jo, tota sola (si no vull creure en els fantasmes), qui em vaig sentenciar amb una única paraula: “Vine”.  (pàg. 37)


Per mi, doncs, no t’hi amoïnis pas. Mentrestant, intentaré recuperar-me d’aquesta bogeria, que espero que sigui l’última. I ara no em diguis que mai és tard per a l’amor. Estic convençuda que cada manera d’estimar té el seu moment. A París vaig voler reviure la passió, però ja se m’havia fet tard i no ho veia. Ara prefereixo tornar a la maduresa, al plaer de les nostres converses, al sentiment de tenir-nos tan a prop. Almenys a mi em salva de no creure mai més en res ni en ningú. (pàg. 75)


Dos mesos poden ser considerats molt temps o poc, segons la vida que hi ha al darrere i el record que ens en quedi. En el meu cas només puc afirmar que he viscut aquest estiu com si no s’hagués d’acabar mai i, en canvi, ara el recordo com una ventada. Més ben dit, un llarg cop de vent, prenyat de ràfegues intermitents: no m’havia refet d’una que ja n’arribava una altra. (pàg. 79)


El passeig lent amb el crepuscle de fons els serveix per descobrir, un cop més, que tot és relatiu. Que mentre ells es compliquen la vida, el mar continua enviant onades contra les roques, i les roques aguanten, amb una aigua que ja no és exactament la mateixa. Mentre ells busquen paraules, les troben i no les troben, el sol continua el seu descens, de mica en mica es fa fosc i els envolta aquella brisa tan agradable. No forcen res, es mantenen a una mitja distància, cadascú amb els braços agafats rere l’esquena o, en altres moments, amb les mans entretenint-se amb una branca del camí. Miren cap a l’horitzó i, només quan la conversa ho fa inevitable, es busquen els ulls. Ni que sigui per confirmar que és preferible adonar-se’n aviat. De l’absència de futur, vol dir ell. “Sí, és millor”, accepta ella. (pàg. 165)


Quan es va quedar sola, encara no se sabia avenir de tot el que havia sentit per aquell individu. Com si, més que enamorament, hi hagués covat una malaltia. Una febrada que li havia fet creure que estava destinada a despertar la part adormida d’algú que un dia et trobes al costat i ni ell mateix sap què busca en tu. Ella s’hi havia aferrat, com qui obeeix un oracle obscur, però “ara ja no crec en oracles, sinó en lectures equivocades de la pròpia experiència”. Potser sí que hauria pogut arribar lluny amb aquell home, però ell venia d’una historia que xocava amb la seva. De sobte, descobrir-lo com un perfecte estrany li havia servit per adonar-se que no hi tenia res en comú. Ni tan sols li servia de gran cosa el fet d’haver-lo estimat com si fos el més important del món.  (pàg. 303)


Ja no tenia ganes de viure unes sacsejades que l’havien desconcertat, com si no sabés en quina edat de la vida estava. Amb ell viuria una felicitat més esponjosa, més relaxada, com la calma després de la tempesta. Però un sentiment que abans tenia gust de renúncia, ara el vivia plena de ganes. (pàg.307)


Paraules que creen, paraules que destrueixen. Mai no ens en sortirem, de caminar a la seva corda fluixa. Totes les paraules, no m’han servit per retenir avui, amb mi, algú de tanta gent que he cregut estimar. I tanmateix, no hi vull renunciar. Ni a les paraules ni a la gent. Tant si em duen a la vida com a la mort. No conec cap manera millor de ser al món.  (pàg. 315)


Pròximament

L’Eduard Màrquez en farà les dues presentacions: a Cerdanyola, el 26 d’octubre (MAC, 19,30 h), i a Barcelona, el 8 de novembre (Ateneu, Sala Sagarra, 19,30)

El dimarts 11 d’octubre, a les 21,45, sortirà al nou programa de llibres de TV3 Via Llibre, amb una conversa sobre “El desig” amb la Iolanda Batallé, una amiga i escriptora que també treu novetat (el recull de contes “El límit exacte dels nostres cossos”, a Amsterdam).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada