dimecres, 25 de maig de 2011

CENTO YUSTE

Dimarts passat, 24 de maig, Cento Yuste inaugurà una exposició a la seu de la Intersindical Valenciana. L'artista i l'obra van ser presentats per Amadeu Sanz. Per la qualitat de tot plegat, reproduïsc a continuació el text d'Amadeu:


Cento Yuste és valencià i ja és un home fadrí i de senderi, per si no el coneixeu, i té darrere d’ell una història llarga com a artista.
Es va formar com a dissenyador gràfic a l’Escola d’arts i oficis de València d’on va eixir en 1988. Des d’aleshores ha treballat, principalment com a freelance, en nombrosos projectes comercials per a empreses i institucions com ara Bancaixa o el Banc de València, la Universitat Politècnica, els ajuntaments d’Oliva i de València, o la Fundació per a la solidaritat i el voluntariat. Ha fet treballs també per diverses agències de publicitat i editorials com a il·lustrador o dissenyador; ha treballat com a atrezzista, ha decorat locals d’oci i ha fet diverses exposicions. I no sóc gens exhaustiu.
A mí m’agradaria afegir ací un aspecte de la seua expressió artística que ell no fa constar en el seu currículum, però que ens dóna una idea de la versatilitat, quasi proteïca, de la seua creativitat: es tracta d’un molt estimable i interessant músic electrònic i, a més a més, és un magnífic dj.
D’entre aquesta hiperactivitat artística que ocupa a Cento, avui presentem a la seu d’IV una mostra de la seua obra plàstica reunida sota la temàtica del món animal i titulada NO ZOO. En aquestes huit pintures, gouache sobre fusta o paper, Cento reprodueix les que són algunes de les constants estilístiques i temàtiques del seu traball.
En els trets del seu estil podem veure la influència d’alguns dels corrents estètics de la fi del segle vint: l’underground dels anys 70, el punk i el postpunk, el mestratge del Keith Haring o del valencià Mariscal, a més dels grans mestres del còmic americà més radical com ara Art Spiegelmann i Robert Crumb.
Tota aquesta barreja d’influències dóna lloc al mestissatge d’un treball que va des del paisatgisme naturalista d’inspiració romàntica, a l’ús de tècniques diverses com els linòleum, la tinta xinesa, l’oli i l’acrílic.
El tema d’aquesta mostra s’articula al voltant d’una tesi: els humans engabiem i domestiquem els animals de la mateixa manera que domestiquem i tanquem en gàbies aquella part més lliure, espontània i autèntica de la nostra naturalesa. Així, bastim ciutats com a monstres que ens oculten, i en els carrers de les quals es perd la nostra innocència primordial, aquell xiquet o xiqueta que pugna per sobreviure dins de nosaltres en aquesta urbanitat hostil. Ès a aquesta infància perduda, amagada o tancada, resclosida dins els edificis de la personalitat i la civilització a qui s’adrecen i representen els bitxos de Cento en NO ZOO: la panderola que ens evoca al Gregor Samsa de La metamorfosi de Kafka; el tigre, que per a mi és Shere Khan, la bèstia del Llibre de la selva de Kipling; o eixe gos coronat amb uns arbres que pareixen banyes, i que evoca la imagineria dels alquimistes europeus de l’Edat mitjana i, alhora, és el símbol del rei Artús del cicle de Bretanya.
I tots ells reunits com en aquell llibre de la literatura medieval catalana, La disputa de l’ase, del frare franciscà Anselm Turmeda, en el qual una assemblea d’animals elegeix un burret per a debatre amb el frare mallorquí sobre la superioritat dels humans sobre els animals, o a l’inrevés. Al final, guanyen els humans pels pèls, però la ignomínia d’algunes actituds de la persona i la seua vergonya queden despullades i a la vista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada